sábado, 7 de mayo de 2011

All the cigarettes that I have never smoked

Te conocía desde los diez años. En aquel tiempo eras un chico tímido, pasota y, a la vez, rebelde. Nunca me fijé en ti. Y pensé que nunca lo haría.
Miento. De hecho, una vez me sorprendiste. Una vez tuvimos una conversación de la que salí enormemente sorprendida de lo encantador que podías llegar a ser.
Y ahora nos encontrábamos en ese mar de personas, en un mar de emociones, en una niebla musical. En aquel éxtasis continuado de una noche de estrellas azules. En un pequeño concierto en el cual volvimos a creer en la magia del color azul. En concreto, de dos pequeños faros que llevaban guiando mi camino desde que aprendí a vivir gracias a ti.

Fue un jueves por la noche en el que Russian Red hizo que nos volviéramos a reunir después de tantos años. Yo acababa de salir de una relación de lo más rara que puede existir. Y, de repente, te vi con tu pelo que no dejaba ver tus encantadores ojos. Hacía unos meses que había empezado a pensar en ti. En concreto, desde que nos cruzamos por la calle el verano pasado (véase el texto que empieza “El típic dia d’estiu. Feia calor…”).

Nos acercamos lentamente el uno al otro mientras nuestras miradas nos dedicaban el primer de innumerables saludos. Nos saludamos, unos “qué tal, ¿te acuerdas de mí?” (era evidente que los dos nos acordábamos de ambos).


Unas miradas dijeron mucho más que unas horas de conversación al salir del concierto.



Dime donde y cuando, y allí estaré.



Escrit el febrer de l’11, un altre cop amb influència de Coldplay (sembla que siguin presents en els nostres moments artístics).


Esteu preparats pel millor estiu de les vostres vides...?

lunes, 14 de marzo de 2011

SENT!

L’altre dia vaig descobrir la màgia dels teus ulls. Ja no queda rastre dels teus petons als meus llavis. Recordo la teva olor cada segon, però per aquí ja no queda rastre d’aquella peculiar fragància.

M’agradaria ballar amb tu sota la pluja. Cantar i ballar sota la pluja. Treure la llengua i beure’ns els trossets de núvol que cauen sobre nosaltres. I caminar, no parar de caminar i ballar sota les gotes d’aigua. Arribar fins a un punt en què la càmera de fotos ja no disposi de més bateria. O de més carret. Arribar a un punt en què la pluja acabi amb nosaltres i caiguem, abatuts, contra el terra. I que els teus llavis, molls i plens d’il·lusió, acariciïn els meus amb tanta delicadesa com l’aire acariciï la nostra pell. Que es faci de nit i nosaltres, immersos en el nostre món, no ens adonem de la facilitat amb què la lluna es menja les estrelles. De la facilitat com un parell de persones que no es coneixien poden arribar a sentir-se l’una a l’altra en un indret màgic, especial. Trobar un refugi i no voler-lo aprofitar. Voler viure amb la pluja, amb la màgia que una petita gota d’aigua et pot canviar la vida. Sospirs, xiuxiueigs, paraules en veu baixa: no volem destorbar el perfecte so de la pluja caient sobre les nostres robes plenes d’emoció i d’adrenalina. Tocar la guitarra hores i hores paral•lelament a la nostra música feta de petons i mirades. Música feta de carícies i de mans fredes i suaus. Que ens quedéssim adormits amb el so de la pluja i tapats amb la seva presència.

I dir-te a l’orella de manera gairebé imperceptible la paraula que ens ha creat la necessitat de viure sota la pluja: SENT!









Adoro els dies de pluja a casa. Gràcies srs. dies-de-pluja per inspirar-me a escriure.

De la importància que té la poesia simbolista en el nostre dia a dia. SENT. (Referència a les nostres adorables classes de literatura catalana amb la Cèlia). També una petita referència a Javier Mariscal (per tots aquells que ja sabien de l’existència de "Chico&Rita" mesos abans de la seva estrena i que quan van veure que s’estrenava als cinemes es van alegrar de ser uns privilegiats).

sábado, 19 de febrero de 2011

Este año, febrero me ha robado un par de sonrisas azules

He escrit un petit text. Sobre nosaltres? Sobre tu? Sobre mi? Sobre tot i sobre ningú. D’un parell d’amics, d’amants, de confidents, d’observadors, que un dia es van conèixer sense saber molt bé com ni quan i que van voler cridar al vent unes paraules ensordides que no arribarien a ningú i, tot i així, serien sentides per diferents grups de persones uns quants anys després.

Per una raó que desconec, sabia que ens tornarem a veure. Per alguna raó, només podia recordar-me de la teva olor. Creu-me, des que vam deixar de veure’ns he viatjat per desenes de països, he conegut a milers de persones de tot tipus (gràcies per comprendre que és impossible ser igual que tothom), he anat a llocs remots i a llocs plens de gent, a concerts de tot tipus, i no he pogut trobar aquella olor. Potser no calia marxar tan lluny per trobar-la. I crec que he arribat a una conclusió. Aquella olor és exclusivament teva, i crec que cadascú té la seva olor, depenent del seu estat d’ànim. Potser he acabat idealitzant la teva olor. Potser era una excusa per recordar-me de tu.

Tu sempre havies fet la mateixa olor encantadora, menys l’última vegada que ens vam veure. Aquell últim dia feies olor a por i a preocupació. Les teves paraules atemorides van dir coses que cap dels dos volíem sentir. Era el preu que havíem de pagar per amagar-nos. Estàvem prohibits.



Volia tornar a sentir la teva olor a petons i a timidesa amb un punt d’emoció.


sábado, 12 de febrero de 2011

Febrer

- No he recorrido 3756 kilómetros contigo para que ahora me digas que echas de menos todo lo que dejamos atrás.
- Quizás no es que tenga miedo a dejar atrás todo lo vivido, sino que tengo miedo a lo que puede venir.

Ella no se atrevía a decirle un simple “te necesito”. Aún cree que no será capaz de decírselo, aunque solo sea un pequeño, casi imperceptible susurro.

Un simple “quédate”. Un simple “no te vayas”. Un simple “¿cogemos el primer avión a cualquier destino?”. Un simple “me encantas”. Un simple “gracias por ser como eres”. Y por hacerme sonreír. Y por cogerme de las manos de aquella manera que solo tú sabes apretar. Por mirarme con esos ojos de loco.







Aquests dies m'estan passant coses que mai imaginaria que em passarien. Estic canviant. Tardes de febrer.


-Nena, saps que tinc un grup? Toco a Els Amics de les Arts.
-Què?
-Els Amics de les Arts.
-Un grup de què?
-Música.
-Ah.
-Sí, de música.
-És que jo el rock català...no..
-No...?
-No...?
-No bueno és que...
-Que què?
-Que no és ben bé... no saps aquella que diu “ho sento mooolt”?
-Com?
-No res, tranquil·la, et porto a casa?

sábado, 29 de enero de 2011

INSTRUCCIONS DE VIDA III

Comprar un mapa d’Europa en una botiga d’antiguitats. Estendre’l sobre la taula. Tancar els ulls. Amb el dit índex, assenyalar qualsevol part del mapa. Obrir els ulls. Preparar una motxilla amb quatre coses. Agafar la moto, preferiblement vermella. Marxar al lloc assenyalat i gaudir del viatge de la teva vida.


I hope that that place will be København...





Gràcies a la Judit per la foto.

Falten 42 dies perquè l'Albert Espinosa (alguns ja sabeu que és el meu amor platònic) tregui una nova novel·la. Senyor Espinosa, m'ha estat llegint el pensament?

viernes, 7 de enero de 2011

Una tarde haciendo fotografías.


- Barcelona es una ciudad preciosa, perfecta para hacer un reportaje fotográfico.
- No será para tanto – me decías tú.

Hasta que, juntos, lo comprobamos. Perdernos por sus callejones fue lo mejor que pudimos planear aquella tarde de setiembre. Miles y miles de fotos tiradas al aire, a la esencia, nuestra esencia. Esa esencia adolescente, despreocupada y, a la vez, tímida, quedó impregnada del aire bohemio de los barrios intelectuales de la ciudad condal. Esos barrios donde soñábamos comprarnos un pequeño piso, quizá un local, para dejar fluir nuestro precario arte y gritar al mundo que teníamos algo que mostrarle.

Recuerdo exactamente todos los trazados de nuestra ruta aquella tarde azul. Te pusiste unos pantalones verdes, tus bambas gastadas y un sombrero, que, según tu abuela, te hacía parecer un gánster. “Si es así, adoro a los gánsteres”, pensé al escucharla. Yo, con esas curiosas botas que me regalaste, que no abrigaban nada, perfectas para verano, y con la boina que fue motivo de nuestro primer encuentro. Parecíamos personas nuevas, pero en realidad éramos más clásicos que nunca.

Disparábamos sin cesar; no nos cansábamos de captar todas las perspectivas de todos los edificios de todas las calles de Barcelona. Y los parques, y las fuentes… Todo en esa ciudad parecía hecho a medida para nosotros. Nunca voy a poder olvidar, aunque quisiera, las mil y una sonrisas que me dedicaste la tarde de las fotos mágicas, como solías llamarla tiempo después. Y, la verdad es que, de una forma u otra, esas fotografías fueron las mejores que hicimos en años.
Nos recorrimos todas las calles que pudimos: todo el Born, el Gòtic, la calle Argenter, esas calles que parecían napolitanas, llenas de ropa tendida en sus balcones…

Juntos en la calle Petritxol, hicimos las fotos en el café que a mí me parecía el café de una conocida película (gracias por comprender que a veces las casualidades son planeadas). Después de merendar empezamos a sacar instantáneas que nos costaron la bronca del amo del café. Nos daba igual, sentir esa felicidad (la felicidad número 4, aquella que solo se siente con una persona en la vida, especial y fácilmente identificable) juntos era lo único que nos importaba.

Nuestras cámaras tenían veinte años; eran mayores que nosotros, y ellas, de algún modo, cuidaban de nosotros. Nos guiaban en nuestro camino, nos inspiraban grandes y pequeños paisajes antes retratados por misteriosas parejas.

Decías que un buen fotógrafo no se caracterizaba por los años de fotografía que había estudiado, sino por el amor que sentía dentro hacía lo que iba a fotografiar. Por eso odiabas los fotógrafos de bodas y bautizos. Y, a mi manera, también opinaba lo mismo. Los dos defendimos la teoría de que las cámaras son más buenas si son más antiguas. Y estábamos seguros de que si captábamos aquello por lo que sentíamos pasión, el resultado serían una fotos mágicas, con derecho a ser expuestas en los mejores museos y galerías. De ahí el nombre que le pusiste a aquella tarde.
Por eso, en la mitad de mis fotos sale Barcelona, y en la otra mitad, sales .


Apenas teníamos diecisiete años y creíamos que nos íbamos a comer el mundo. Y si bien no pudimos comérnoslo todo, al menos nos comimos una pequeña parte de él.








Esta semana en Barcelona ha sido genial. Sus calles, sus luces... Y todo el día haciendo fotos a miles de lugares.