M’agradaria ballar amb tu sota la pluja. Cantar i ballar sota la pluja. Treure la llengua i beure’ns els trossets de núvol que cauen sobre nosaltres. I caminar, no parar de caminar i ballar sota les gotes d’aigua. Arribar fins a un punt en què la càmera de fotos ja no disposi de més bateria. O de més carret. Arribar a un punt en què la pluja acabi amb nosaltres i caiguem, abatuts, contra el terra. I que els teus llavis, molls i plens d’il·lusió, acariciïn els meus amb tanta delicadesa com l’aire acariciï la nostra pell. Que es faci de nit i nosaltres, immersos en el nostre món, no ens adonem de la facilitat amb què la lluna es menja les estrelles. De la facilitat com un parell de persones que no es coneixien poden arribar a sentir-se l’una a l’altra en un indret màgic, especial. Trobar un refugi i no voler-lo aprofitar. Voler viure amb la pluja, amb la màgia que una petita gota d’aigua et pot canviar la vida. Sospirs, xiuxiueigs, paraules en veu baixa: no volem destorbar el perfecte so de la pluja caient sobre les nostres robes plenes d’emoció i d’adrenalina. Tocar la guitarra hores i hores paral•lelament a la nostra música feta de petons i mirades. Música feta de carícies i de mans fredes i suaus. Que ens quedéssim adormits amb el so de la pluja i tapats amb la seva presència.
I dir-te a l’orella de manera gairebé imperceptible la paraula que ens ha creat la necessitat de viure sota la pluja: SENT!
Adoro els dies de pluja a casa. Gràcies srs. dies-de-pluja per inspirar-me a escriure.
De la importància que té la poesia simbolista en el nostre dia a dia. SENT. (Referència a les nostres adorables classes de literatura catalana amb la Cèlia). També una petita referència a Javier Mariscal (per tots aquells que ja sabien de l’existència de "Chico&Rita" mesos abans de la seva estrena i que quan van veure que s’estrenava als cinemes es van alegrar de ser uns privilegiats).
