He escrit un petit text. Sobre nosaltres? Sobre tu? Sobre mi? Sobre tot i sobre ningú. D’un parell d’amics, d’amants, de confidents, d’observadors, que un dia es van conèixer sense saber molt bé com ni quan i que van voler cridar al vent unes paraules ensordides que no arribarien a ningú i, tot i així, serien sentides per diferents grups de persones uns quants anys després.
Per una raó que desconec, sabia que ens tornarem a veure. Per alguna raó, només podia recordar-me de la teva olor. Creu-me, des que vam deixar de veure’ns he viatjat per desenes de països, he conegut a milers de persones de tot tipus (gràcies per comprendre que és impossible ser igual que tothom), he anat a llocs remots i a llocs plens de gent, a concerts de tot tipus, i no he pogut trobar aquella olor. Potser no calia marxar tan lluny per trobar-la. I crec que he arribat a una conclusió. Aquella olor és exclusivament teva, i crec que cadascú té la seva olor, depenent del seu estat d’ànim. Potser he acabat idealitzant la teva olor. Potser era una excusa per recordar-me de tu.
Tu sempre havies fet la mateixa olor encantadora, menys l’última vegada que ens vam veure. Aquell últim dia feies olor a por i a preocupació. Les teves paraules atemorides van dir coses que cap dels dos volíem sentir. Era el preu que havíem de pagar per amagar-nos. Estàvem prohibits.
Volia tornar a sentir la teva olor a petons i a timidesa amb un punt d’emoció.
- No he recorrido 3756 kilómetros contigo para que ahora me digas que echas de menos todo lo que dejamos atrás.
- Quizás no es que tenga miedo a dejar atrás todo lo vivido, sino que tengo miedo a lo que puede venir.
Ella no se atrevía a decirle un simple “te necesito”. Aún cree que no será capaz de decírselo, aunque solo sea un pequeño, casi imperceptible susurro.
Un simple “quédate”. Un simple “no te vayas”. Un simple “¿cogemos el primer avión a cualquier destino?”. Un simple “me encantas”. Un simple “gracias por ser como eres”. Y por hacerme sonreír. Y por cogerme de las manos de aquella manera que solo tú sabes apretar. Por mirarme con esos ojos de loco.Aquests dies m'estan passant coses que mai imaginaria que em passarien. Estic canviant. Tardes de febrer.
-Nena, saps que tinc un grup? Toco a Els Amics de les Arts.
-Què?
-Els Amics de les Arts.
-Un grup de què?
-Música.
-Ah.
-Sí, de música.
-És que jo el rock català...no..
-No...?
-No...?
-No bueno és que...
-Que què?
-Que no és ben bé... no saps aquella que diu “ho sento mooolt”?
-Com?
-No res, tranquil·la, et porto a casa?
