Este año, febrero me ha robado un par de sonrisas azules

He escrit un petit text. Sobre nosaltres? Sobre tu? Sobre mi? Sobre tot i sobre ningú. D’un parell d’amics, d’amants, de confidents, d’observadors, que un dia es van conèixer sense saber molt bé com ni quan i que van voler cridar al vent unes paraules ensordides que no arribarien a ningú i, tot i així, serien sentides per diferents grups de persones uns quants anys després.

Per una raó que desconec, sabia que ens tornarem a veure. Per alguna raó, només podia recordar-me de la teva olor. Creu-me, des que vam deixar de veure’ns he viatjat per desenes de països, he conegut a milers de persones de tot tipus (gràcies per comprendre que és impossible ser igual que tothom), he anat a llocs remots i a llocs plens de gent, a concerts de tot tipus, i no he pogut trobar aquella olor. Potser no calia marxar tan lluny per trobar-la. I crec que he arribat a una conclusió. Aquella olor és exclusivament teva, i crec que cadascú té la seva olor, depenent del seu estat d’ànim. Potser he acabat idealitzant la teva olor. Potser era una excusa per recordar-me de tu.

Tu sempre havies fet la mateixa olor encantadora, menys l’última vegada que ens vam veure. Aquell últim dia feies olor a por i a preocupació. Les teves paraules atemorides van dir coses que cap dels dos volíem sentir. Era el preu que havíem de pagar per amagar-nos. Estàvem prohibits.


Volia tornar a sentir la teva olor a petons i a timidesa amb un punt d’emoció.