.JPG)
El típic dia d’estiu. Feia calor, i un sol espaterrant em torrava els cabells castanys. Era d’aquells dies ideals per anar a la platja. D’aquells dies que dius: “Avui em menjaré el món!”.
I acabes no fent-ho, acabes veient una pel·li de Woody Allen, de les que fan riure, de les que ell es troba angoixat, però amb la seva angoixa acaba solucionant el cas. D’aquells dies que penses: “El trobo a faltar”. Però no fas res per contactar amb ell. D’aquells dies que tens ganes de tocar la guitarra, i acabes per ignorar-la.
D’aquells dies que penses en fer un viatge que mai oblidaràs, i acabes per decidir que ja en pensaràs l’any que ve.
Aquell era un dia d’aquells. Un dia qualsevol, en que surts al carrer sense saber molt bé la teva direcció, ni la teva trajectòria, ni el sentit de les coses. Aquell dia vaig descobrir la màgia del blau. Tota la màgia que poden tenir un parell d’ulls ben oberts. Van ser dos segons d’una mirada penetrant i intensa.
Ell portava l’skate a la mà; era evident que li pesava. Les seves bambes havien recorregut milers d’històries i aventures. El seu cabell havia patit un gran nombre de modificacions, i aquell dia havia decidit no pentinar-se. El reconeixia. I tant que el reconeixia. Els amics de la infància no s’obliden mai. En aquell instant vaig recordar les mil i una aventures que havíem viscut junts: les tardes a la riera, la primera vegada que vam agafar el metro sols, els dies sencers a la platja, les hores jugant a la plaça i menjant gelats, i la promesa que quan fóssim un parell de vellets tornaríem als llocs més importants per a nosaltres.
No podia deixar escapar la ocasió, no podia oblidar l’amistat d’anys. “Tens hora?”, li vaig preguntar. Ell va observar que jo portava un rellotge al canell. Quan se li va esbossar un gran somriure sota el seu nas, em vaig adonar que ell també m’havia reconegut.
Text escrit amb la influència de Coldplay, no podia faltar.
Història fictícia a partir d’un cas real que em va passar. Per petició d’una de les meves seguidores, avui en "llemosí". (B.C. Aribau).
I acabes no fent-ho, acabes veient una pel·li de Woody Allen, de les que fan riure, de les que ell es troba angoixat, però amb la seva angoixa acaba solucionant el cas. D’aquells dies que penses: “El trobo a faltar”. Però no fas res per contactar amb ell. D’aquells dies que tens ganes de tocar la guitarra, i acabes per ignorar-la.
D’aquells dies que penses en fer un viatge que mai oblidaràs, i acabes per decidir que ja en pensaràs l’any que ve.
Aquell era un dia d’aquells. Un dia qualsevol, en que surts al carrer sense saber molt bé la teva direcció, ni la teva trajectòria, ni el sentit de les coses. Aquell dia vaig descobrir la màgia del blau. Tota la màgia que poden tenir un parell d’ulls ben oberts. Van ser dos segons d’una mirada penetrant i intensa.
Ell portava l’skate a la mà; era evident que li pesava. Les seves bambes havien recorregut milers d’històries i aventures. El seu cabell havia patit un gran nombre de modificacions, i aquell dia havia decidit no pentinar-se. El reconeixia. I tant que el reconeixia. Els amics de la infància no s’obliden mai. En aquell instant vaig recordar les mil i una aventures que havíem viscut junts: les tardes a la riera, la primera vegada que vam agafar el metro sols, els dies sencers a la platja, les hores jugant a la plaça i menjant gelats, i la promesa que quan fóssim un parell de vellets tornaríem als llocs més importants per a nosaltres.
No podia deixar escapar la ocasió, no podia oblidar l’amistat d’anys. “Tens hora?”, li vaig preguntar. Ell va observar que jo portava un rellotge al canell. Quan se li va esbossar un gran somriure sota el seu nas, em vaig adonar que ell també m’havia reconegut.
Text escrit amb la influència de Coldplay, no podia faltar.
Història fictícia a partir d’un cas real que em va passar. Per petició d’una de les meves seguidores, avui en "llemosí". (B.C. Aribau).
:)
JUDIT MARTIN:
ResponderEliminar"Quan se li va esbossar un gran somriure sota el seu nas, em vaig adonar que ell també m’havia reconegut." OLE, OLE I OLE!
Quina passada! Joder Karen, quina història més cuca i més maca, m'ha encantat. És molt maco trobar-te gent del passat amb qui has compartit bons moments, i en un espai-temps diferent, descobrir que encara sou els mateixos... per un moment m'he ficat dins del relat i m'he deixat envoltar per la magia que despren i per mil braços fràgils que em situaven veient un somriure preciós..
Un 10! M'ha encantat molt tio, en serio"